O. T.


Intervenció sobre l'Escut d'Armes de l'Estat Espanyol

Picture

per Joan Martí Ortega



L’Escut d’Armes és un emblema tan present en les nostres vides que gairebé no ens hi fixem. És al DNI, al passaport, als informes de vida laboral que ens envia el Ministeri de Treball, a la propaganda institucional, a les exposicions... Un dibuix sintètic poblat amb armes i altres elements marca d’una forma que acabem per no percebre la propietat de la superestructura de l’Estat sobre un nombre no menor d’aspectes de les nostres vides.

Coses que punxen, coses que brillen, castells, bèsties, flors, corones... són l’element comú que passem per alt entre

la iconografia institucional i els simples mons de fantasia de l’imaginari més infantil de la cultura popular de masses. El llenguatge simple i icònic és també un vincle entre ambdós tipus d’imatges amb significats tan distanciats i diferenciats.

L’acció d’aquesta peça ens fa conscients sobre la funció d’una imatge que passa desapercebuda en les nostres vides per un excés de presència. Al mateix temps, li resta dramatisme i autoritat en recompondre’l substituint la seva iconografia per una altra de tova i innocent. Tanmateix, també és una honesta posada al dia, una forma necessària d’escurçar distàncies entre la cultura institucional i la cultura de masses; la pròpia d’una gran majoria de la població i del nostre temps.

(Aquesta substitució, finalment, es fa amb imatges del món de diferents videojocs de Súper Mario).


1. Tens un especial interès per la 
iconografia popular, a la qual has donat vida a través de relacions amb la més institucional o l’alta cultura. Més enllà de la posada d’elements –tantes vegades equívocs o contradictoris– pera una interpretació oberta, hi ha algun propòsit reflexiu o polític de cara alreceptor del teu treball?

Picture

Sempre hi ha un propòsit reflexiu d’ordre social o polític al meu treball. L’ús mateix d’elements de la cultura popular de masses i la seva confrontació sovint amb l’alta cultura o altres estaments culturals, es refereix (en el meu treball) a una certa relació entre cultura (visual) i ordre social. En aquest treball en concret, fins i tot sent ambigu, es dota el solemne escut d’armes patri d’un cert valor infantil; i amb ell als fonaments de la identitat nacional espanyola en la història de la reconquesta i la religió. Les semblances conceptuals entre el món de fantasia de Súper Mario i l’heràldica són gairebé tantes com les semblances entre ambdós llenguatges icònics: heroisme, força, valor vers brutalitat, bons singulars i mals descaracteritzats, lluita pel terreny i per objectes de valor, premis a l’esforç, etc. Hi ha, per tant, una voluntat difusa de mostrar el més absurd de tota aquesta herència identitària.


Però, sobretot, fa referència a la presència de l’Estat en les nostres vides. Podria ser una altra simbologia la que es presentés revestida d’absurd, i una altra identitat nacional. Però el més important
era exemplificar l’absurd d’un ordre de coses en què l’Estat administra o vol administrar el sentit en alguns aspectes de les nostres vides. Òbviament, no és un text explícit en què es diu “això i això és absurd”. Però hi ha una manifestació del que és absurd. L’obra al final, és oberta; una mirada sense prejudicis podria no veure aquesta absurditat com una denigració, sinó com una honesta posada al dia de la simbologia institucional.

Picture

2. Has posat en marxa en diverses ocasions una perspectiva “invasiva” del teu treball davant uns altres en l’espai expositiu, quin és l’origen d’aquesta intervenció?

Picture

Sovint alguns dels meus murals funcionen apropiant-se del context expositiu i de les obres dels meus companys. 
Per exemple, en una ocasió, vaig convertir l’exposició dels seus treballs en un esdeveniment patrocinat per l’Obra Social Son Goku, a través de pintar a la paret una alteració de l’estel de la Caixa convertit en els estrambòtics cabells de l’heroi de dibuixos animats. Tot això era un comentari a la funció heroica que realitzen les obres socials de les caixes d’estalvis. En una altra ocasió, per a la presentació final de carrera, vaig convertir la paret on exposaven els meus companys en un mur de Facebook pintant una franja blava a la part superior de la paret i escrivint amb la mateixa tipografia. Amb això les pintures dels companys passaven a fer la mateixa funció que les fotografies penjades en una xarxa social. En conjunt servia per a projectar algunes idees al voltant del prestigi de les imatges i la seva capacitat de difusió, i sobre la naturalesa de la pintura com una forma d’imatge més. Quan vols subvertir un logotip o una imatge àmpliament difosa i acceptada, no sempre és suficient a subvertir la seva representació, sinó que cal anar més enllà i simular la seva funció.


En aquest cas es tractava sobretot de representar la idea que les obres dels meus companys eren presentades amb la propietat d’aquesta entitat institucional fictícia; per escenificar aquesta idea que tot està regulat per (i en funció) d’unes institucions. La relació entre la meva obra i la dels meus companys en la sala em serveix per representar no sols gràficament una marca institucional, sinó per escenificar també la seva acció institucionalizadora.

.3. Pots explicar la teva experiència en aquest sentit en la mostra de la Sala d’Art Jove?

Bé, la meva intenció inicial era col·locar aquesta marca patrocinadora enmig de les obres dels meus companys. Ho creia necessari per exemplificar aquesta relació de propietat i de regulació institucional. Això, per descomptat, xocava amb la necessitat dels meus companys
de presentar la seva obra d’una forma aïllada. Tanmateix, aquesta funció s’exerceix sobre la sala sense necessitat de contaminar les obres dels meus companys. El meu treball demana marcar el context expositiu i estableix una dependència dels treballs dels meus companys, cosa que no passa amb els seus. En aquest sentit, el procés de muntatge de l’exposició m’ha suposat un aprenentatge sobre com negociar en un temps rècord unes exigents necessitats inicials amb els companys.



Picture


4. En el teu treball fas ús de la ironia com a recurs semàntic. Creus que pot
ser efectiva com a mètode de denúncia o resistència? T’interessa que ho sigui?

El meu treball gira al voltant de la necessitat de qüestionar discursos àmpliament acceptats. Sobretot d’aquells que s’han constituïts en vertaders als ulls de la societat. Més que com a eina de denúncia o resistència, la ironia em serveix per exemplificar, per mostrar la seva absurditat.

5. Com veus la possibilitat de resistència a la institucionalitat en el marc institucional mateix? Es desactiva per defecte? 

Aquesta peça tracta sobre el que Michelle Focault anomenava un “govern” de les coses, en què l’Estat exerceix una funció socialitzadora i individualizadora, alhora, sobre els subjectes; a través de vetllar per la vida, la salut i la felicitat d’aquests, es converteix en mitjà que dota de sentit la seva existència. Es refereix, per tant, a alguna cosa molt més àmplia que l’acció que pugui realitzar una sala d’exposicions gestionada per la Generalitat. No, en cap cas l’acció reguladora de la Generalitat és comparable a la que exerceix aquesta o altres institucions en general (entre altres coses, en el terreny de l’art dubto que es pugui dir que la Generalitat regula massa). D’altra banda, la presentació d’aquesta peça en un context institucional esdevé un nivell més de representació(de suplantació) d’un dispositiu institucional autèntic.


Picture


EQUIP TÉCNIC I ASSISTENTS:

ALAN SASTRE: Assesor tècnic i assistent.
MARCOS CUESTA: Assessorament tipogràfic i assistent.
NARCÍS DÍAZ PUJOL: Assistent.


Picture



http://joanmortega.weebly.com/