Lo más difícil, nada.

O. T.

Iván Gómez

-Què fas durant el dia?
-El més difícil, res.

Luciano,
(rodamón, Bilbao)

“Hi ha una arrel amarga” – l’home que no existeix – lemon tears – angoixes de sant Agustí – l’ànsia de la fosca nit sense lluna – el desert de la primera persona – “Hi ha un cel de mil finestres” – el desafiament del que és quotidià – Fire Walk whit out Me – la voluntat de les regnes llargues – la resistència s’ha escapat – la teva sang flotant per l’espai.

I fins i tot així, cap títol no em convenç. Si em poso fred, diré que he treballat sobre la voluntat i el no-res, un no-res existencial, una voluntat simbòlica. Valorar el no-res com a gest polític, i intentar entendre el “buit constitutiu bàsic” de cada subjecte. He realitzat un curtmetratge, una peça escultòrica, un vídeo amb imatges de pel·lícules i una imatge digital, i tot això com si es tractés d’una instal·lació, ho disposo sobre parets negres. I fins i tot així, no he dit res. (O tal vegada ja sigui tard, i hagi parlat massa).

1. Després d’aquest afany per remarcar el més silenciós del teu paper, després d’aquest no-res comunicatiu que dius proposar més enllà de l’eloqüència d’una sèrie d’elements elaborats i disposats sobre la sala, hi ha d’haver almenys alguna voluntat de transmetre alguna cosa…

Sí, cerco transmetre la voluntat, aquesta que es colpeja contra el mur. El no-res com a voluntat, com a posicionament, i justificar el “per a res”, allò “sense-meta”, la gratuïtat, donar lloc a la “inutilitat” com a gest polític, com a acte de violència. I fins i tot així, el projecte m’ha portat cap al costat contrari. La voluntat de transmetre, encara que sigui una negació, ja té una meta. Amb la qual cosa ja em contradic des del principi. I per si fos poc, aquesta voluntat s’ha convertit en una espècie de vaga a la japonesa.

2. Què t’ha portat a l’interès pel no-res i el buit? Què és el que et sedueix i interessa d’això?

Em sedueix un vertigen, el dubte. Tot va començar amb la idea de Lacan del subjecte “barrat”. Aquest entén que el subjecte ni és una entitat substancial, ni un lloc específic, sinó més aviat un buit constitutiu bàsic, incapaç de representar o resoldre la bretxa entre la subjectivació i allò que constantment la desborda. Total, que em vaig trobar el dubte més gran, dubtes existencials… El mur perfecte.

3. Creus que el no-res i el buit, com a qualitats entròpiques, estan més
relacionats amb allò filosòfic o amb allò quàntic? Per què?

En realitat no s’exclouen, encara que personalment m’atreu més l’opció filosòfica, m’és més familiar i em genera més dubtes. Encara que també hi ha coses curioses en l’opció més física, per exemple un descobriment, que a mi em fa molta gràcia, que va fer fa poc la cosmologia: la matèria fosca. Aquesta regió de l’espai que anomenàvem buit perquè no conté matèria resulta que no és tan buida, sinó que la pobla un altre tipus de matèria, la matèria fosca. No se sap ben bé de què es tracta, per això se li diu fosca. No es pot veure amb els mitjans d’avui, però es pot afirmar que existeix per la interrelació amb la matèria que sí que podem veure. La cosa és curiosa i complicada, i a més l’acompanya una energia també anomenada fosca, amb la qual cosa tot es complica encara més, de manera màgica
i fosca. Wikipedia l’“explica” bé. Hi ha en el discurs cosmològic un caràcter de reflexió general sobre l’ordre, però quan aquest no és capaç d’entendre o definir, i recorre a adjectius gairebé poètics, llavors em fascina; és quan sembla que allò filosòfic
i allò quàntic poden donar-se la mà.

4. Existeix una voluntat personal, relacional, de cerca o de fugida del no-res en si, a través d’abordar-lo en un projecte?

Sí, sempre hi ha alguna cosa personal al meu treball. M’agrada implicar-m’hi emocionalment.

5. Com creus que ha variat la teva posició sobre els temes que abordes
des que vas plantejar el projecte fins que l’has acabat de formalitzar?

Ara dubto de si les peces parlen dels temes que abordava al començament. En un principi el focus era clar sobre els conceptes de voluntat i no-res.

Però aquests reflecteixen la llum cap a altres costats, que també et semblen d’interès, i els integres en el projecte. Una bola de neu que baixa per la muntanya fent-se cada vegada més gran.

Total, que pot ser que al final acabis parlant d’una altra cosa, i aquell començament es converteixi només en la mà que llança la bola. No arribar al port del qual vas partir és una cosa que també valoro molt. Implica no donar conclusions, valorar el que és processual i, per tant, implica en certa manera que el viatge continua.