O. T.


MI ABUELA CREE QUE SOY PENÉLOPE CRUZ

Laura Gómez



“Els tubs són una singular barreja de plenitud i buidor, de matèria buida, una membrana d’existència que protegeix un feix d’inexistència”

- Amélie Nothomb

Picture

Poder canviar d’identitat, tenir un repertori més ampli d’excuses que els altres i apropiar-te d’una herència, són opcions possibles si tens una “àvia tub”.
Aquestes i altres estratègies sorgeixen com a vies alternatives que intenten quedar al marge del dramatisme generalitzat en el diàleg al voltant de la tercera edat i les situacions de dependència.
Les accions no comporten cap canvi en la vida de l’àvia, sinó que són, més aviat, una postura personal davant diferents situacions que comporten una reflexió sobre la monotonia, la vida i la malaltia.

1. Per què defineixes la teva àvia, punt de partida del projecte, com a “àvia tub”?

Picture
El títol proposat per a l’exposició és el títol d’un llibre d’Amélie Nothomb, on es compara un bebè a una canonada. És la metàfora de l’ésser humà passiu, no actiu ni productiu. Per a mi va ser com una revelació, un atreviment que podia definir molt bé el meu posicionament.
Que un tub pugui representar una àvia, allibera.
A partir d’aquí em vaig començar a plantejar la representació de la vida d’una persona tub, o més aviat el que comporta viure amb una persona tub.

2. Com sorgeix originalment la idea de desenvolupar aquests exercicis?

Sovint treballo amb el meu context més immediat, amb el que m’envolta.
L’estranya situació de viure amb una persona dependent i els meus problemes de memòria fan que et replantegis el dramatisme de segons quines situacions.
Els exercicis o accions sorgeixen amb la intenció d’il·lustrar situacions concretes. De vegades, els exercicis mostren la part positiva del context o, d’altra banda, són la cerca d’alguna cosa nova en una monotonia gairebé eterna.
Amb la lectura gairebé lineal de totes elles es pot arribar a una conclusió general del testimoni d’algú que viu amb una àvia amb pèrdua de memòria.
A la vegada cerco un replantejament del tipus de llenguatge visual que s’utilitza per representar segons quin tipus de problemàtiques socials i com aquestes representacions afecten o no el públic.

3. Hi ha potser un component de caràcter terapèutic per a tu en el projecte?

Jo no el definiria com a terapèutic. Només em vaig veure amb l’oportunitat de parlar sobre aquest tema en un to que sols es pot permetre algú que hi està involucrat. La relació personal en aquest
cas era totalment necessària.
Picture

4. Jo no el definiria com a terapèutic. Només em vaig veure amb l’oportunitat de parlar sobre aquest tema en un to que sols es pot permetre algú que hi està involucrat. La relació personal en aquest cas era totalment necessària.

En qualsevol moment jo era conscient que estava fent un treball per ser exposat. He disposat de totes les eines per elaborar un material visual que mostrés just el que jo volia, i obviés a la vegada els aspectes que no m’interessaven.
Per això dubto del caràcter personal del treball. Perquè la mateixa manipulació al moment de mostrar els continguts ha estat tan gran que possiblement la història podria ser de ciència ficció.
I aquesta és la part que més m’interessa.


5. Arribats al punt final de presentació, quin balanç faries entre el que és “creació artística” i el que és vida mateixa en el marc del teu projecte.


Es podria considerar vida real el punt d’origen del projecte, però no el seu desenvolupament. Com quan entra en joc la representació, la vida real es contamina d’una manipulació conscient per part de l’autor.
En aquest cas he utilitzat la “creació artística” com a mitjà per transformar una situació personal en alguna cosa que podria arribar a ser general, aplicable a una majoria, que podria ser representada, o no, en la meva proposta.
I això ho faig per mitjà del llenguatge visual, no de la vida real.